Diumenge, 29 de juny, Tarragona acollirà la dotzena edició de l’espectacle poètic Veus Paral·le-les, un espectacle dirigit per Albert Mestres i acollit per la Institució de les Lletres Catalanes, en què tres poetes de parla catalana i tres d’una altra llengua reciten conjuntament la seva poesia. L’espectacle es durà a terme en un espai entranyable de la Part Alta, el claustre Sant Pau del Centre Tarraconense El Seminari, on el 29 de juny, a les 9 del vespre, la màgia del lloc i la poesia s’uniran per delectar els tarragonins a partir d’un guió i una actriu, Mireia Chalamanch, que enllaça les obres poètiques de sis autors i, quan cal, recita en català els poemes que el poeta ha dit en la seva llengua.
Enguany, els poetes convidats són Chus Pato (1955), Sebastià Perelló (1963), Susanna Lliberós (1973), Maria do Cebreiro (1976), Gonzalo Hermo (1987) i el tarragoní Adrià Targa (1987), que s’afegeix a aquest recorregut poètic que el portarà a recitar a la seva ciutat natal. Targa és llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. Ha publicat principalment poesia: L’exili de Constança (2008) i Boques en calma (Premi Gabriel Ferrater 2010). És membre de l’Escola de Lletres de Tarragona i recentment ha publicat —parcialment— el poema Ícar a la revista digital Veus baixes.
El projecte té per objectiu fer descobrir i posar en relleu cultures, realitats lingüístiques i mons poètics diversos al públic català i, alhora, posar en contacte amb la realitat de la poesia catalana i dels nostres escriptors poetes d’altres tradicions, enguany la galaicoportuguesa.
El cap i la cua, amb la seva gropa, de la pell de brau, despleguen de dalt a baix, com llargs davantals, el galaicoportuguès i el català. Són el teló inicial i final d’una representació en la qual no apareixen. Al llom del bou s’estén, de mar a mar, un rest de varietats lingüístiques filles del llatí sense solució de continuïtat, sense clara frontera lingüística, imbricades i barrejades, que configuren les realitats del català, l’occità, l’aragonès, el castellà, l’asturià i el gallec. Tanmateix aquest paisatge lingüístic quasi indissociable ha estat letalment esmicolat per una dura història que ha pretès erigir una d’aquestes varietats en única i excloent. El cap i la cua s’ignoren. El cap esbrosta herbetes atret per l’olor de la verdura mentre la cua espanta incansable incansables mosques. Però sota la pell, arrapades a la força dels músculs, corren les artèries, corren amb el batec dels rius i de les paraules. Res no pot aturar la poesia, els rius de poesia i els seus innombrables ponts que creixen sense parar, fins que es troben el cap i la cua i es posen a parlar.
Us hi esperem!